1. Fes un resum de l'explicació sobre la Renaixença que tens a
conituació. Llavors en fas també un esquema i en penges imatges
representatives.
La Renaixença va ser un moviment cultural que es produí a la primera
meitat del segle XIX al Principat. La renaixença, moviment eminentment
literari, s’inscriu en el Romanticisme, corrent cultural i artística
imperant a l’Europa post-napoleònica fins a mitjans del segle XIX.
El Romanticisme exaltava valors i ideals tals com la llibertat, la
justícia, el gust estètic pels passat medieval (i em menor grau,
barroc), l’amor i la recerca de la felicitat. Cal incloure en aquest
moviment cultural artistes (músics, poetes, pensadors…) tals com Edgar
Allan Poe, Lord Byron, Victor Hugo, Zorrilla o Bécquer.
A Catalunya aquest moviment cultural i artístic (no pas polític) va
tindre una rellevància enorme, ja que fou l’espurna que va engegar la
Renaixença catalana.
Capçalera del diari "la Renaixença", editat entre 1870 i 1905.
La Renaixença neix cap la dècada de 1830-1840, coincidint en una època
convulsa a Europa, amb moviments nacionalistes que van modificar el mapa
polític europeu. Els règims absolutistes van haver d’iniciar reformes
aperturistes lliberals (casos del canceller Metternich a l’Imperi
Austríac), noves nacions van aparèixer (casos de Bèlgica o Grècia a
Europa, o la progressiva independència de les colònies americanes) i la
burgesia i classes benestants van apostar per industrialitzar el
territori català, que va modernitzar definitivament les seves
estructures econòmiques i socials vers un nou règim econòmic.
En aquest context van aparèixer un seguit de pensadors, intel·lectuals
, filantrops, músics, escriptors, dramaturgs… que apostaven per la
recuperació de la llengua catalana com a llengua literària, alhora que
s’interessaven en redescobrir el gloriós passat medieval català. En
aquest sentit, és cabdal l’obra de poetes com Joaquim Rubió i Ors o
Bonaventura Carles Aribau, autor del poema “Oda a la pàtria” (1833), que podríem senyalar com el començament de la Renaixença cultural catalana.
Aribau, autor del poema "Oda a la pàtria".
La corrent artística va arribar també a la societat civil, que va
respondre-hi amb la creació d’Ateneus, biblioteques, l’Acadèmia de les
Bones Lletres o la reobertura de la Universitat de Barcelona, clausurada
per Felip V al 1714. Durant aquest període es ben cert que hi hagué un
esforç de pràcticament tota la societat civil per difondre
l’escolarització universal, l’alfabetització o el interès per la
història, la llengua i cultura catalanes.
Aquesta efervescència social i cultural cristal·litzà en la recuperació dels Jocs Florals,
un concurs literari recuperat del passat medieval català, i que aviat
esdevingué un dels pilars bàsics sobre els que es va articular la
Renaixença.
Als Jocs Florals van participar-hi autors cabdals de la cultura catalana, com ara en Mossèn Verdaguer i el seu poema L’Atlàntida o Àngel Guimerà (autor d’obres teatrals tan importants com Terra Baixa o Mar i cel).
Àngel Guimerà, un dels màxims exponents de la Renaixença.
L’èxit social de la Renaixença és que va saber generar un sentiment
popular de recuperació de la cultura catalana, no només entre les
classes benestants, si no que aquesta realitat esdevingué
interclassista. En aquest sentit, cal destacar la tasca de filantrops
com Anselm Clavé i els seus cors corals, o la creació d’institucions com
l’Ateneu Català Obrer, entitat dedicada a la universalització de
l’educació i l’alfabetització, alhora que esdevingué un difusor del
catalanisme popular.
Els anys de la Renaixença van ser anys convulsos i inestables en matèria
política a l’estat espanyol (el regnat d’Isabel II, guerres carlines, “pronunciamientos” de militars com Narváez o O’Donnell…), cosa que va impossibilitar la creació d’una proposta política en clau catalana.
Amb l’arribada d’una nova tendència artística i cultural decimonònica
com fou el Realisme, cap la dècada de 1870-80, podem considerar acabada
l’etapa de la Renaixença cultural catalana. Malgrat que el gust estètic
renaixentista havia conclòs, l’herència i l’empremta del moviment es va
deixar sentir enormement en la nova fornada d’autors literaris catalans
com ara Narcís Oller ( autor d’obres com La Bogeria o La febre d’or),
o de Milà i Fontanals, qui va estudiar l’origen del català i el va
classificar com una llengua pròpia, dialecte del llatí (fins aleshores,
molts lingüistes francesos havien catalogat al català com un dialecte
del occità, una llengua extraordinàriament similar a la nostre).
En matèria política, la Renaixença va servir com una mena de trampolí o
de plataforma per la generació d’un discurs propi, catalanista,
interclassista i integrador, encapçalat per Valentí Almirall, qui al
1889 va publicar Lo Catalanisme, obra cabdal pel desenvolupament del catalanisme polític.
Valentí Almirall, pare del catalanisme polític.
Finalment l’any 1891 molts dels principals actors culturals de la
Renaixença i altres prohoms destacats de la societat civil catalana es
van reunir en un grup polític catalanista anomenat Unió Catalanista.
Entre aquells membres fundadors cal destacar-hi personatges com ara
l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, l’advocat Enric Prat de la Riba o
l’escriptor Àngel Guimerà. La principal tasca d’Unió Catalanista fou la
redacció de les Bases de Manresa l’any
1892, una mena d’avantprojecte d’autonomia per Catalunya. Amb els anys
l’empenta d’Unió Catalanista, el primer partit polític català modern, va
perdre pistonada i els sectors conservadors s’escindiren en la Lliga
Regionalista (1901) i els sectors més progressistes i independentistes
van ser l’embrió d’Estat Català (1922), el partit fundat per Francesc
Macià.
L'au fènix que reneix de les seves cendres, símbol de la Renaixença.
La Reneixença
moviment cultural
Romanticisme
valors i ideals
